He d'aprendre
a esborrar-te
del meu cap,
aconseguir que siguis
el meu encefalograma pla,
que res teu no m'importe,
ser capaç de creure'm
que no has existit.
He d'oblidar que t'he estimat.
Em quedarà, però,
la satisfacció de saber
que t'he cuidat,
t'he mimat,
t'he animat
en moments difícils,
que he gosat fer,
dir, demanar...
perquè també
t'he demanat perdó
quan l'has necessitat,
encara que a mi
no em calgués ser perdonada.
M'he omplert de tu,
t'he demanat una paraula,
una carícia, un petó...
i tu m'has regalat
mots buits, només,
que s'han anat fent
silenciosos, indiferents...
s'han transformat
en l'expressió més profunda
del desamor,
del terrible desencís...
s'han convertit
en paraules sense color,
les que fan més mal de totes.
Però crec que t'hauré
de donar les gràcies,
malgrat tot.
Perquè...
el dia que em torni
a commoure
veure l'albada créixer,
o que em corprengui
la serenor d'unes ombres
allargades,
anunciant la caiguda
de la tarda
per portar
la vesprada,
el dia que m'adormi
amb un somriure als llavis,
orgullosa d'haver-me
sabut feliç,
el dia que em torni
a emocionar una cançó,
o que pugui respirar,
de nou, deixant anar l'alè
sobre unes paraules escrites,
el dia que m'arribi a estimar
que tu hagis marxat,
aquell dia que,
embriagada d'amor,
sàpiga que ja no t'enyoro
al meu costat...
serà el dia que ja t'hauré oblidat.
Però... no puc encara,
no sé com fer-ho...
tu ho saps?
Digues-m'ho, amor,
per una vegada,
parla'm.
I t'oblidaré,
ho faré,
ho sabràs.
No hay comentarios:
Publicar un comentario